LA DOLÇAINA, ENTRE EL POPULAR TABALET I L’ORGUE CLÀSSIC

Si bé al conjunt de les terres hispàniques la presència de la dolçaina i el tabal és pràcticament una constant, serà potser a València on la singularitat d’aquest duet es faça imprescindible en tota convocatòria festiva de qualsevol caràcter: crides, passacarrers, processons, ballades, representacions escèniques… Els testimonis són considerablement nombrosos  ja des de l’Edat Mitja i apareixen  en tota mena de documents: des de la Crònica de Ramon Muntaner o la representació d’alguns misteris del Corpus fins a algunes publicacions periòdiques que, sota aquests noms, divertien al veïnat allà a mitjans del s. XIX, amb les ocurrències del suecà D. Josep Bernat i Baldoví i la seua colla de col.laboradors, sense oblidar la poètica satírica –sarcàstica, en ocasions- i també, sovint, un pelet desvergonyida, d’alguns eclesiàstics del nostre Barroc com ara el vicari de St. Martí mossén Pere Jacint Morlà o el cèlebre dominicà P. Francesc Mulet. El nostre modernisme també en farà esment d’aquests instruments de la mà de Gabriel Miró o E. López-Chavarri, entre altres, per a mostrar-se –doblat ja el s. XX- a través dels escrits de personatges de primer ordre, com ara el poeta V. Andrés Estellés. 

A les darreres dècades però, la dolçaina s’ha fet sentir i s’ha deixat acompanyar per altres instruments, principalment per l’orgue; instrument en el que s’havia integrat ja segles enrere com un dels seus jocs o registres, sovint en tessitures molt amples i dispars i amb una tímbrica rica i original.

Actualment la podrem trobar ja -com en aquesta ocasió- movent-se amb tota naturalitat entre l’exigent repertori de concert, bé siga adaptant-se a les característiques estètiques de diferents èpoques, o bé responent a la imaginació de compositors actuals, en ocasions com aquesta, bons coneixedors tant de les possibilitats d’ambdós instruments per separat com de l’enriquidor diàleg  que poden oferir conjuntament. Si a tot açò s’uneixen, com s’ha fet ara i ací, l’art i saviesa dels excel.lents intèrprets i compositors a les dimensions  i qualitats extraordinàries d’un orgue monumental com el “Cabanilles” de l’església de Companyia de Jesús de València, el resultat, tal com els oïents podran apreciar, n’és francament encomiàstic.

D. Vicent Ros

Catedràtic d’Orgue i Clavecí del Conservatori Superior de Música de València